Parliamo di qualche anno addietro, ricordo da piccolo una bellissima storia che mi raccontava mio fratello per addormentarmi, specialmente quando stavo male e costretto a letto, na olta se ciàpea spess le malattie classiche, varicella, morbillo, scarlattina, febbre, e specialmente d’inverno al rafredor e l’influenza.
Così in queste ocasiòn me fradèl, visto che se dormia in te la stesa stanza àl scominziea na storia che me la ricorde ancora àdès e ve la scrive, la fea presapòch così.
L’èra nà òlta àn contadin, che l’àvea àn mùcìò de vasèi de àve, e ogni matina, àl corea co le secìe tàcade sul bigòl a molderle una pàr una. Al fea tànt de quel mièl, che al lo portea tùt a casa, do su la cantina, al’àvea tanti de quei tìn e bot che pàr l’inverno al lì impenìa tuti.
(Questa storia mi piaceva molto perché Renzo ogni volta che me la raccontava, siccome era frutto della sua fantasia la raccontava sempre diversa pur tenendo il filo logico della storia)
Sto contadìn all’era tùt contènt, che l’avea sistemà àl mièl do in cantina, l’àvea na finestrèla sempre vèrta pàr fàr pàsar àn cìn de aria.
Stà de fàto, che na bèla matina, col và do a veder se tùt all’èra a posto, al vede àn becàlenc che col so bèc àl ghe àvea fàt quàtro bùs proprio sùl tìn…,,,tùt àl mièl che gnea fòra.
Vist àl disastro, al’à scominsìà a corerghe drìo al’òsèl, che al’àvea pèrs tute le piume a forza de sbàter su pàr àl mùr in cerca de trovàr àl bùs de la finestrèla,, sbàti de quà , sbàti de là, finalmente àl bècàlenc àl ghe à rivà a scàmpàrghe solo con le piume de la coda.
Pàr ripàràr sto disastro, dopo averghe mes sot i bùs, sui tin, quatro sècìe senza manego e senza fondo, ale àndàt a procurarse quatro sigòi de càscia, e con àn martèl senza manego, al ghe à rivà à stròpàrli
Però, pàrchè àl bècàlenc nol gnese pì entro, all’àvea mes quatro stèle de lenc pàr stràvèrs de la finestra, e l’e n’dàt a dormìr. Al bècàlenc che l’sàvea che là entro, su stà cantina l’èra da magnàr, con quatro sbecòtàde al’hà sbùsa ànca le stèle, e na òlta entro al’hà fàt monda-mea.
Nol se hà contentà, de magnàr sùn tin solo, ma agli hà pàsadi tuti, con dòi trè colpi de bèc al’hà fàt tanti de quei bùs, che àl mièl all’e gnèst fòra e tùt pàr tèra. No te dighe al contàdìn co àle n’dàt do in cantina…!!!!
Che disastro, àl vede àl bècàlenc che zolea a pien panza su e do pàr la cantina in cerca del bùs pàr scàmpàr, sto pore òn, coi stivài lònghi che còrea da tute le part pàr cìàpàr sto òselet senza piume, che al se àvea poìà in cima àn tràvo, àl contàdìn àl ghe tira la mànera che l’ àvea su la màn, al lo hà sbàglia, la mànera la và à finìr sùl fògo, se brùsa la mànera e resta àl mànego, àl ghe tira àn sàs, no ghe àlo sbaglià ancora , àl sàs àl và a spàcàr l’unica damigiana de bàcò, àl ghe tira na dàlmeda, ma ghe resta impetòlà àl còrdòn sùi dèt, e la ghe ritorna sùl mùso, àl ghe tira àncà la rònca che l’àvea in scàrsèla, no vàla a tàìàr àl fìl de la luce, e così l’e gnèst tùt scùr e l’osèl al’hà podest trovàr da novo àl bùs pàr scàmparghe.
A questo punto se mi ero già addormentato finiva qua, altrimenti continuava inventandosi di volta in volta nuove avventure del bècàlenc.
Al contadin, che alora àl se àvea fàt pì furbo, al’hà mes su na grata de fèr su la finestra, ma no se àlo desmentegà la porta in sfesa, e così àl bècàlenc… e avanti con la fantasia…
Ora nel leggerla non è gran che, ma ricordarmi l’espressione e soprattutto le tonalità di voce che emetteva nel racconto caratterizzavano moltissimo l’entusiasmo con cui me la raccontava, e io vi giuro mi addormentavo come si può dire… ah siiii… àndee via coi angeli… Grazie Renzo…
Ma sàràlo àncora fràdèi, che ghe conta le storie a quei pì pìcìoi… sicuro che si…, ma i ghe fica là al mangianastri… (Ennio P.)
