Al fèr da stìràr
Nero, tùt de ferazza, de sot i bùss, de sora àn
qùèrcìo col mànego de legno,
con bèle brònze de càrbòn, tel’ impenia con impegno.
Prima de stiràr, avanti e indrio na bona remenàda
fin che la piastra la era ben scàldada.
Su la tòla n’à cùèrta, àn stràz o àn nènziòl
in parte la zesta còi stràz sùgàdi col vènt o col sol.
Le brònze che scìòpetea e la femena che càntea.
Ogni tànt na sofiadeta ale brònze;
scàmpea al sendro ò partìa le fùlische
se ris’cea de rovinàr bràghe e càmise.
(della “Cantada” rimescolato in dialetto Visomese)