N’done a dùgàr ai biòldì?
ìntànt elo che stì bìòldì. Na fàdiga a trovarli, de solito èra facile reperirli entro pàr le ostàrie, sì, pàrchè no èra altro che i tàp de le botiglie, quei deti a corona pàr intenderse.
No èra facile reperirli, èra i primi tàp in circolazìòn, e ì solo su poche bòse i lì metea.
Naturalmente la ricerca era sempre sercàr dei tàp pì bèi, diversi, o addirittura unici, gnea na spècìe de competizìòn, me ricòrde che n’dea pàr la màgìor qùel dell’aranciata S. Pellegrino, all’àvea na bèla stela rosa su sfondo nero a cinque ponte…che bèl. Se te ghe rìvea a recuperarlo te era àl mèìo, te èra “figo” come che i dìs àdès. Se tel’àvea te podea ànca contràtàr quanti bìòldi i te dea pàr stoquà, e qua scàtea la mola del’imprenditòr, èra de quei che i te lo comprea pàr 5 bìòldi e subito dopo i lo rivendea pàr diese…che afari che se fea, e tuto rigorosamente in nero.
Ma tòrnòn àl dùgo. Pàr prima ròba servia àn màrtèl, e dopo aver mes al bìòldo su una superficie piàna a forza de colpi se i fea gnèr piàti come àn schèo, prima però se ghe càvea al cìn de sughero come guarnìzìòn, e stàr atènti, e qua ghe olèa eser bravi, a no piegarghe i bordi zigrinadi al’ìndrìo, ma i dovea àver àn bèl bordo tùt uguale e possibilmente senza tài o sfèse, pàrchè quando te i metea in scàrsèla noi te tàìese la fodera e te i sentise tuti do pàr i denòcì, e no i te àsea dugàr.
Dopo àver impènì le scàrsèle de sti bìòldi se se trovea in trè, quatro, ànca de pì tante òlte.
Se cerchèa àn bèl mùrèt e da 5 metri se tirea àl bìòldo in quela direzìòn, e cercando de avicinarse al pì posibile al mùrèt, quèl che àl bìòldo àl ghe restèa pì ìndrìo, dopo averli cìòti su tuti, àl lì làncea pàr ària, in quel steso istànte quel che àvea tirà pì vesìn al dovea ciàmàr testa o crose, tuti quei biòldì che fìnìa pàr tèra con la figura i èra sòi se l’àvea ciàma testa e l’àsea là quel’àltri per un altro lancio in aria e cìàmea al secondo rivà visìn àl mùrèt e così de seguito, fin che ciàmea l’ultimo, se ghe n’èra restà ancora, e se riscominzìea.
Questo era il gioco che ha tenuto banco per un paio d’anni alla fine anni 50 primi 60, poi sono uscite le famose figurine, e abbiamo cominciato con quelle nelle stesse regole dei bìòldi. (Ennio Pavei)
