Fino all’età di circa 12/13 anni, la nostra vita trascorreva pacifica, naturale, non ci rendevamo conto che il tempo passava inesorabilmente: niente problemi, niente pensieri, niente rogne, niente strès, a parte qualche litigio per futili motivi con i compagni, l’unica solfa andare a scuola.
Si capiva quando cambiavano le stagioni, dall’abbigliamento che ti propinava la mamma, lei era insindacabile; questo àle e questo te te mèt. Alèra quei pì fortunadi che podea ànche a quel tempo permetterse le bràghe firmade;… da to màre, però. Nà bèla cùsidùra sùl posto giùst, de stràvèrs, apena sòt la scàrsèla da drìo, proprio là, àndove che te le àvea sbregàde sùl “gìscòl”; o su la mànega del màjòn che te àvea cìàpà entro pàr àn ràn de sariesèr, quando che se àndea a fregàr le sàrese; magari firmade con àn fìl de n’àltro color, àlèra mèìò de quei de àdès de Benetton. Ancà àl colèt de la càmisa ghe n’èra la firma de to nona, quando che la te lo girea, àl restea tùt stòrt e àl fìl no lìèra mai compànch. Però le èra bèle ste firme, pàrchè fate tùte rigorosamente a màn.
Noi tosàt se se acòrdea che l’està l’èra finida, perché i primi pei de le gambe i restea fòra drèti, e i denòcì i gnèa tuti rossi, na bataglia con to màre e to nona pàr infilàr le bràghese longhe, ma se te àrivea a scola pàr primo co sti bràgòt, te èra martire, pàr tùt àl dì i to àmighi i te cìòlea in giro, e tì te te sentìa mortificà, nesùn òlea meterle pàr primo, sarie stàt degradante, …boriosi fin in ultima.
De sòlito le infilèa sempre àl pì bòn, al pì timido, àl secìòn de la scola, e poàrèt lù, che ghe tòchèa sùbirse le angherie de quel’àltri. L’orgòglio ànca stò àn, àle salvo. Era praticamente nà sfida all’ultima bràgà.
Da qui si capiva che era cambiato qualcosa nel nostro essere… l’estate era diventato autunno. (e.p.)
