Se parla sempre de nà òlta, le caramelle, se le vedea sempre col cànocìàl, nel senso che te podea ciucciàrtele poche òlte,…anzi, raramente, solo in particolari occasioni la nòna la le tirea fora da nà scàrsèla de la tràvèrsa.
Allora ai nostri vècì i ha pensà de farle in casa, pàr i neodèt.
I ha ciàpà àn pon, de quei che gnèa bèi freschi sugli alberi, i lo pelea e na òlta netà da le màrèle i lo tàìea a fettine.
La prima giornada de sol, in mèz dell’inverno le vegnea mese sun tòch de rete a sùgàrse, e nello stesso tempo a secàrse.
Quando che le èra ben sechè le gnea requiside e mese sun scàrtòz de carta, e come pàr incànto le spària.
Ti, che te ghe àvea girà intorno tùt àl dì co le bàve à la bòca e l’acquolina in gola, te te vedea spàrir sòt ì òcì le caràmèle alla frutta.
E dopo, pàr poder gustartele, te dovea farghe le bòne a to nòna o to nòno, quasi sempre lori gli addetti alla carammellazione. E de solitò i te le dea contàde, però èra quel che bàstea, pàr àver l’idea de ciùccìàrte nà caramela.
Dopo, i àvea impàrà ànca a far quele che ghe sòmeièa de pì a nà càramela, le famose pierete, col mièl…ma quela le n’àltra storia… (Ennio P.)